Una stablecoin és un criptoactiu que intenta mantenir un valor estable respecte d’una moneda, com l’euro o el dòlar, o d’una altra referència. Això no vol dir que sigui diners bancaris ni que pugui intercanviar-se sempre per un euro real en qualsevol circumstància.
Com s’intenta mantenir el preu?
Alguns emissors diuen tenir reserves financeres i reconèixer un dret de reemborsament sota determinades condicions. Altres sistemes depenen de mecanismes de mercat, garanties en criptoactius o algoritmes. Les fonts d’estabilitat i els riscos són molt diferents: no té sentit tractar totes les stablecoins com un sol producte.
Si la gent creu que una unitat es podrà bescanviar per un euro, acostuma a acceptar un preu proper a un euro. Però aquesta confiança depèn de la qualitat i la liquiditat de les reserves, dels drets jurídics dels titulars i de l’accés al procés de reemborsament.
Exemple: una paritat que es trenca
Imagina que tens 500 tokens que habitualment cotitzen a 1 €. El teu saldo es presenta com a 500 €. Si, durant una crisi de confiança, el preu de mercat cau fins a 0,92 €, la seva venda immediata et donaria 460 € abans de comissions. La pèrdua seria de 40 €, un 8 %. És un exemple hipotètic, no la cotització de cap stablecoin real.
Encara que l’emissor mantingui un dret de reemborsament, els requisits d’accés, els terminis i el risc de contrapart poden ser diferents dels d’un dipòsit bancari tradicional.
Per què no és el mateix que tenir diners al banc?
Un dipòsit elegible en una entitat espanyola adherida al Fons de Garantia de Dipòsits pot gaudir de cobertura dins dels límits i condicions del sistema. Una stablecoin no es converteix automàticament en un dipòsit garantit perquè es faci servir en una aplicació financera.
Tampoc és el mateix mantenir euros en un compte corrent que tenir tokens custodiats per una plataforma. En aquest segon cas s’hi poden afegir riscos de custòdia, robatori de credencials, bloqueig de transferències o fallada de la plataforma.
Què canvia a la Unió Europea?
MiCA estableix categories i obligacions específiques per als tokens referenciats a actius i els tokens de diner electrònic. ESMA ha reiterat el 2026 que els prestadors de serveis autoritzats no han de continuar oferint determinats serveis amb stablecoins que no compleixin els requisits aplicables.
La idea clau: el nom «estable» descriu un objectiu, no una garantia absoluta. El que importa és qui promet el reemborsament, amb quines reserves i sota quines normes.
La pregunta decisiva és qui assumeix el risc
Quan un usuari transfereix euros a una entitat, pot ser creditor del banc sota un contracte de dipòsit. Quan compra una stablecoin en una plataforma, pot tenir una relació jurídica amb l’emissor del token, una altra amb la plataforma i una tercera amb qui guarda les claus. Si algun d’aquests actors falla, les opcions disponibles poden ser diferents.
Per això convé separar tres preguntes: qui ha emès el token, qui el custodia i davant de qui tens un dret de reemborsament? La regulació de l’emissor no elimina tots els riscos operatius d’una plataforma ni els riscos tecnològics de la cartera.
Una notícia que diu que «la stablecoin és 100 % recolzada» necessita almenys dues precisions: amb quins actius ho està i amb quina freqüència es verifica el saldo. L’expressió sense dades auditables diu molt poc.
El mateix símbol d’euro, tres drets diferents
Quan un saldo digital mostra «100 €», la xifra pot representar realitats jurídiques molt diferents. En un dipòsit bancari ordinari, el client té un crèdit contra el banc, subjecte a la normativa bancària i, quan es compleixen les condicions, a la cobertura del sistema de garantia de dipòsits. En una cartera d’una entitat de diners electrònics, el règim jurídic i les salvaguardes són diferents. I en una stablecoin, el titular pot tenir un dret de reemborsament contra l’emissor, una expectativa de bescanvi dins d’un mercat o altres drets segons l’actiu concret i la regulació aplicable.
Per això dir que «una stablecoin val un euro» és insuficient. Cal identificar qui promet mantenir la paritat, amb què la sosté, quan es pot sol·licitar el reemborsament, qui té dret a fer-ho i quines proteccions existeixen si l’emissor falla. El preu d’una operació entre dues persones no substitueix el dret legal que pugui existir contra un emissor.
Les tres peces de la confiança: reserves, reemborsament i custòdia
La primera peça són les reserves. Algunes stablecoins busquen mantenir una paritat gràcies a actius líquids que l’emissor conserva per fer front a les sol·licituds de retorn. El valor i la liquiditat d’aquestes reserves importen: un actiu que té un preu de mercat estable en condicions normals pot ser difícil de vendre durant una crisi.
La segona és el reemborsament. Encara que hi hagi reserves suficients sobre el paper, la persona que té el token ha de saber si pot canviar-lo directament amb l’emissor, si hi ha imports mínims, quin procediment s’exigeix i en quina moneda es paga. La tercera és la custòdia: quan una plataforma guarda el token en nom del client, un problema de la plataforma pot impedir accedir-hi encara que la stablecoin mantingui la seva paritat en altres mercats.
A la UE, MiCA distingeix els e-money tokens (EMT), referenciats a una única moneda oficial, dels asset-referenced tokens (ART), referenciats a altres valors o cistelles. Aquesta classificació no converteix totes les stablecoins del món en productes equivalents. El text regulador i les comunicacions d’ESMA són útils per contrastar afirmacions promocionals sobre protecció del consumidor.
Exemple: una paritat del 99 % pot importar més del que sembla
Imagina que una empresa necessita pagar 40.000 € a un proveïdor i disposa de 40.000 unitats d’una stablecoin suposadament vinculada a l’euro. Si només pot vendre-les a 0,99 € per unitat, obté 39.600 €, abans de comissions. La desviació aparent d’un cèntim per token s’ha convertit en 400 € de diferència real.
Si la cotització cau a 0,95 €, l’import disponible baixa a 38.000 €. En una situació de pànic pot ser difícil vendre una quantitat elevada al preu que mostra una aplicació; el diferencial entre compra i venda pot ampliar la pèrdua. És per això que l’estabilitat d’una stablecoin s’ha de valorar tant pel preu habitual com per la capacitat de liquidar o bescanviar quan hi ha tensió.
Per què algunes stablecoins «algorítmiques» poden ser especialment fràgils?
Hi ha dissenys que depenen principalment de mecanismes d’emissió i destrucció de tokens, incentius de mercat o de la cotització d’un segon criptoactiu. Quan la confiança és alta, aquests mecanismes poden semblar suficients. Però si la demanda cau alhora que el valor de l’actiu utilitzat com a suport, el sistema pot entrar en un cercle en què necessita crear encara més unitats per intentar mantenir la paritat. Això pot empitjorar la pressió venedora.
No totes les stablecoins utilitzen aquest esquema, i no seria correcte generalitzar. La lliçó és més concreta: una regla automàtica no equival a una reserva externa líquida ni a una garantia pública. Cal llegir el funcionament exacte de cada producte en lloc de confiar en paraules com «estable» o «descentralitzat».
Una pauta per comprovar les afirmacions comercials
Abans d’interpretar una stablecoin com si fos efectiu, revisa la denominació oficial i el règim jurídic; la identitat i l’autorització de l’emissor; el tipus de reserves; la documentació pública disponible; les condicions de reemborsament; i el tractament de les comissions, les transferències bloquejades i les incidències tècniques. A Espanya, també convé distingir les garanties bancàries del FGD, que cobreixen determinats dipòsits, dels riscos propis dels criptoactius.
La pregunta pràctica és si l’instrument serveix per a un pagament puntual, per transferir valor entre plataformes o per guardar estalvis a llarg termini. Cada ús exposa a riscos diferents, i cap no justifica donar per feta una equivalència perfecta amb un dipòsit bancari.
Font reguladora addicional: ESMA, explicació de les categories de MiCA i reserves d’ART: https://www.esma.europa.eu/publications-and-data/interactive-single-rulebook/mica/article-36-obligation-have-reserve-assets. És una font normativa sobre ART; no s’ha d’interpretar com una garantia indiscriminada per a tots els tokens.
Fonts i lectura complementària
- https://www.esma.europa.eu/press-news/esma-news/esma-sets-out-supervisory-expectations-services-related-unauthorised
- https://www.esma.europa.eu/press-news/esma-news/investors-should-consider-risks-unregulated-products-offered-regulated-crypto
- https://www.fgd.es/informacion-general/que-es-el-fgd/depositos-dinerarios/depositos-dinerarios-garantizados/
Fotografia: File:Mobile Payment.jpg — Richard Tanzer Fotografie / VeroPay — CC BY-SA 3.0 (redimensionada i convertida a WebP).
Avís educatiu
Aquest contingut té una finalitat educativa i informativa. No constitueix assessorament financer ni recomanació d’inversió.